menu

create account login

“Cada vegada cal ser més eficient i sostenible mediambientalment”

Avui hem vingut fins a Manlleu, a la província d’Osona, on la Lídia i en Jacint ens han obert les portes de la sevan granja. Tradició familiar i innovació conviuen al seu negoci.

 

Koalaboox: Hola Lídia i Jacint, primer de tot agrair-vos la vostra col·laboració posant a la nostra disposició el vostre temps i obrint-nos les portes de Granja Sala.

Per començar, ens podeu explicar una mica sobre els orígens de Granja Sala? És un negoci familiar?

Jacint Sala: Sí, això ve d’una empresa familiar. Recordo que anava amb el meu pare en un carro i una euga a fer de pagès a dintre del poble de Manlleu. Després ja vam passar als tractors…

Lídia Miranda: Ens remuntem a finals dels 80… cap al 89, 90. Vam començar amb els vedells i els conills…

J.S.: Sí… vam començar amb els conills, i manteníem l’activitat del porcí en un polígon, a la Font de Tarrés. Llavors el conill va tenir un munt de problemes sanitaris, van retirar molts medicaments, i el sector del conill es va complicar molt i ens vam enfocar al negoci porcí, que és l’activitat amb la quual ens hem assentat.

Cap al 89 es fundà una societat on érem els meus pares i jo, com a jove agricultor, així vam aconseguir els ajuts que venien de la Comunitat Europea, per construir la casa i les naus. Jo tenia el 51% i l’altre 49% era del meu pare i la meva mare. La meva mare en morir em va donar la seva part. L’altra que queda és la part del meu pare, que ja és jubilat i em va dir fa poc si volia quedar-me-la.

Aquesta finca on som ara és la finca mare, a partir d’aquí hem anat creixent.

 

 

Nosaltres per a aconseguir tenir aquesta estructura treballem més de 100 hectàrees de terreny, que a la part de tractors on hi tenim 3 operaris, un d’ells és el nostre fill, l’Arnau Sala, que porta la gestió d’una finca aquí a Vic. Aprofita els purins d’aquestes finques per cultivar ferratge. Avui en dia, en aquest sector hi ha necessitat d’innovació constant. I a ell li agrada molt tot el que té a veure amb la maquinària.

La Lídia, la meva dona, s’encarrega més de la part de gestió, finances, crèdit, entintats bancàries, cobraments, pagaments, nòmines… I jo estic a la part de camp, m’encarrego d’estar amb el personal.

En el nostre cas és un negoci amb tradició familiar que té continuïtat.

 

KB: En els inicis, us imaginàveu que arribaríeu on sou ara?

L.M.: No… l’evolució que hem tingut com a tal, amb totes les inversions que hem fet, no.

J.S.: Jo de jove vaig fer uns dibuixos d’aquesta finca en els quals alguna idea ja s’hi veia esbossada… Però les inversions i l’adquisició de finques que hem fet no ens les imaginàvem en uns inicis.

Fa ja uns 13 anys que a Lleida vam fer unes inversions per valor de 2 milions d’euros. Finques molt guapes, amb plantacions i amb aigua a punta pala. L’avi sempre m’havia dit “si vols posar bestiar, hi has de posar molta aigua”. Hi ha molt consum d’aigua, per rentar, per beguda… pet tot. Ara, a Lleida, hi tenim 4 finques amb gairebé 10.000 places d’engreix. Això ens permet portar allà els garrins que surten de les dues finques que tenim en aquesta comarca, on tenim unes 1.600 truges. Ens n’anem gairebé cap als 3,5 milions d’euros en inversió total.

Ara volem comprar una finca a Vinyoles, una granja amb 2.000 places de porcs d’engreix més 2.000 de desmamats.

Si pots tenir tot en propietat, sense lloguers, és molt millor. Així, si el meu fill no vol seguir, ja està funcionant i es pot llogar.

 

 

A més a més, fent números, fer una granja de 1.000 truges, avui dia val 1 milió d’euros. Si tu aquesta granja te la llogues et donaran 100 euros plaça i any per truja. Vol dir que et donaran 100.000 al any. En 10 anys tens la inversió pagada.

Actualment això és una empresa familiar, que es va estenent en diferents branques. Tant podem tenir una inversió d’1 milió d’euros, com podem tenir inversions de 150.000 – 200.000 euros en maquinària per treballar les terres.

Amb tota la magnitud de moviment de capital que tenim, tant siguin per tractors o subministrament de pinsos, necessitem molta liquiditat, i Koalabox ens dóna una mica més de rodatge pel tema financer. Quan els necessites puntualment, disposes d’aquests diners per fer els pagaments al dia.

L.M.: És liquiditat i ens serveix per tot, pagaments de maquinària, o el que sigui més necessari.

 

KB: Quin és el dia a dia de Granja Sala? Ens podeu explicar una mica sobre la vostra activitat?

J.S.: Tenim unes 1.600 mares porcines reproductores repartides en 2 finques que tenim en propietat en aquesta comarca. Aquestes mares crien garrins que van a desmamadors fins a uns 20 kg de pes.

Cada setmana surten d’aquí els tràilers amb els garrins de 20 kg i els porten a unes finques que tenim a Lleida, algunes llogades i altres en propietat. Allà els acabem de posar en un pes òptim d’uns 110 kg.

Quan arriben els tràilers a Lleida es tornen a carregar amb els porcs grassos. I els portem cap a Vic, a l’escorxador, on són comprats pel Grup Baucells. Fa més de 25 anys que treballem amb ells. Hi tenim molta confiança. Ells ens paguen el porc engreixat i a partir d’aquí nosatres paguem tot: bancs, Koales, finançaments, préstecs, treballadors, amortitzacions…

Tot i que també hi ha una part de venda de garrins on tenim una comercial que ens compra garrins i els engreixa, en la nostra activitat principal el nostre cicle acaba a l’escorxador. Nosaltres no portem el tema de l’exportació.

L’activitat principal nostra és aquesta. Després hi ha el tema tractors que és una branca i la fotovoltaica que n’és un altre…. però no deixen de ser part de la nostra activitat principal, i ens permeten ser més eficients i sostenibles.

 

KB: Quina és la projecció de futur? Cap a on vol anar Granja Sala?

J.S.: Ara estem mirant de fer una ampliació, per un canvi en les normatives… Tenim aquí sota unes naus molt grans on teníem antigament els conills, d’uns 1.500 m2. I volem transformar-les en porcí, on compliríem les noves normatives de benestar animal. El nostre pròxim pas de creixement seria aquest.

Entre les dues finques que tenim a la comarca, estem treballant amb unes 1.500 reproductores de porcí i arribaríem a 2.000. Amb vista a 2-3 anys.

 

KB: La gestió del personal i del talent humà deu ser molt significatiu en aquest sector… Ens en podeu fer cinc cèntims? És molt difícil trobar personal amb experiència?

J.S.: Avui en dia en el sector porcí no es tracta de treballar el camp com a pagès aïllat. Ara som 16 en plantilla. Aquí ens organitzem en equips: hi ha 2 persones que es dediquen al manteniment, 3 treballadors més que es dediquen a les mares, 2 persones que s’ocupen dels desmamadors. Unes altres 2 persones que es dediquen a la maquinària de tractors.

Hi ha equips, amb rotació de personal. Intentem que les feines no es facin pesades. A més, cuidar del bestiar és una tasca diària, no hi ha festius ni caps de setmana. Nosaltres fem torns on els treballadors s’alternen els caps de setmana que han de treballar.

Cada setmana tenim entre 80 i 100 parts, això requereix molta dedicació, i molt control. Cada mare té la seva fitxa, que es revisa amb el nostre equip veterinari. Fem estudis dels resultats tècnics de fertilitat, nascuts vius, nascuts morts, tot el procés posterior de control de pes dels garrins, per tal que tinguin el creixement correcte… Bé, és tot un protocol que seguim!

 

 

Dedicar-se al bestiar no és fàcil, no tothom serveix per treballar-hi. Estar amb el bestiar, sobretot a l’hivern que hi ha menys ventilació, en les sales d’engreixos principalment… la roba, la pell, els cabells, tot queda molt impregnat d’olor. Quan es renta a alta pressió i hi apliques desinfectants hi ha grans boires. Són feines dures. No tothom aguanta el dia a dia.

Per ser eficients, productius i innovadors, el maneig de les instal·lacions també ha de ser molt acurat. Fa 10 anys enrera es rentava amb mànega. Avui a alta pressió, aigua calenta, sabó i desinfectants per liquidar virus i bacteris. Tot això et dóna més resultats. Com més eficiència i tecnologia dónes a les granges, la resposta és: millors resultats.

Aquí sempre estem pendents de fer millores per adaptar-nos a les noves lleis i regulacions. Ara ens falta la millora que té a veure amb les noves regulacions referents al benestar animal, que dicta que les truges al cap de 30 dies de gestació han de poder sortir a un pati exterior… Aquest és on tenim el problema a resoldre ara mateix

L.M.: A millor benestar per ells, millor producció i més tranquil·litat per nosaltres i pels operaris.

 

KB: Tot i ser un sector molt tradicional, les tasques deuen haver canviat molt… Com funcioneu vosaltres? Quins tipus de procediments esteu millorant? Hi ha molta innovació en el sector?

J.S.: Estem en la zona on hi ha més porcs per metro quadrat en l’àmbit mundial. Això implica que tenim unes inversions pel sector càrnic fora de mida, el moviment de capital que hi ha a la zona de Vic és brutal. El 60-70% va tot a exportació, en gran part cap a Àsia i Rússia. Nosaltres som la part inicial, fem el producte, l’alimentem, i el portem a les sales de desfer i d’allà es reparteix per tot el món.

Jo sempre dic que sóc un “agricultor modernitzat”. Cada vegada hi ha més regulació i ens hem d’anar adaptant a les noves normatives. Has de ser més eficient i sostenible mediambientalment. Has d’anar invertint més, que porta més feina, i a més producció tornes a necessitar més inversió.

Per estalviar costos gestionem i implantem nosaltres mateixos el màxim que podem. Per exemple, tenir el nostre centre d’inseminació propi a la nostra granja ens permet estalviar costos.

Any rere any s’innova amb les línies genètiques. Les races que treballem de porcí són mare Anglesa-Danesa, i el pare hi posem un Pietrain. Les truges són hiperproductives, ens donen produccions de 27 mamellons / truja a l’any. La raça Pietrain té uns sementals que cada un ens costa uns 4.000 €. Són animals que amb totes les millores en les inseminacions, ha passat de fer uns 2.000 garrins a gairebé el triple.

 

 

Les millores consisteixen en fer inseminacions post cervicals; s’allarga un pam la cànula amb la que s’insemina la truja i es diposita el semen al costat de l’òvul. Un porc Pietrain, amb la seva genètica pot arribar a transmetre a uns 6.000 garrins amb aquest sistema. Això ens permet invertir més en genètica i tenir porcs millorats quant a creixement i a musculació, que són factors que ens exigeixen els escorxadors. Per tal d’abastir tota aquesta demanda per a exportacions necessitem qualitat de carn. I aquests mascles ens les dóna.

L’augment de la producció, ens porta a fer inversions per tal de millorar, per exemple, el sistema d’alimentació. Ara estem provant un sistema nou per a les mares, que cada vegada són més productives, i les seves necessitats canvien.

Després de parir necessiten tenir els 8 primers dies l’alimentació racionada per tal que no els hi faci pujades de llet i evitar tenir mastitis i mamitis. A partir del 8è dia se’ls hi dóna el pinso a voluntat. Ara, per llei, els garrins es desmamen al cap de 28 dies de néixer. I és clar, penseu que 12 garrins mamant de la mare, aquesta necessita estar ben alimentada. I això només es pot dur a terme amb màquines. A través d’aquest nou sistema de tolves que hem muntat es permet a la truja menjar el que vulgui sense que el pinso es faci malbé.

 

KB: Com aconseguiu ser més sostenibles? Quines solucions heu trobat per a la gestió de residus?

J.S.: Per intentar posar una solució a la gestió de residus dels purins hem fet uns convenis molt importants de treball amb explotacions més grans que nosaltres, unes 100 hectàrees, amb un veí de la zona, que treballa amb unes 1.000 vaques.

Nosaltres fem el cultiu de farratges a la nostra finca i n’apliquem els purins de les nostres granges per a aquestes produccions. Ell a canvi pot treure la collita anual de farratges. És una manera de ser sostenible, ja que ell en treu el màxim rendiment dels camps i nosaltres ens trobàvem que com que no teníem vaques sempre havíem que fer cereals d’estiu. I ara anem tot a farratge.

Tenim unes ajudes de la PAC (Política Agrícola Comuna de la UE) per als terrenys que portem, hi ha unes subvencions per fer de “jardiners a gran escala”.

Per fer conrear aquests camps hem invertit en un altre tractor John Deere; ara en tenim 2 totalment equipats per poder treballar amb dues cubes per treure els purins. Anem amb tractors amb Gps i quan entren a la finca, a través d’un programa que connecta amb la sembradora, el meu fill el fa anar sol. Ell va controlant que no li falti llavor… Tot ha canviat molt!!

Per altra banda, mantenir la temperatura de la finca es un tema molt important. En néixer el garrí no té pèl i necessita molta temperatura. A les paridores la temperatura ha d’estar al voltant dels 34º. L’aigua calenta en aquesta finca sempre circula a 40º. Aquí hi han unes 160 places de paritoris. I quan surten aquests garrins amb 6 quilos i passen als desmamadors, l’aigua torna a circular a 40º.

Nosaltres amb el número d’animals que movem hem de ser eficients, per mantenir aquesta temperatura de forma sostenible vam muntar una caldera de biomassa recolzada amb energia solar. De tot això es va fer una inversió de 60.000 euros i el govern ens va ajudar gairebé amb el 50%. Ara aquestes subvencions s’han tret.

Aquesta instal·lació de biomassa crema pèl·let per alimentar la temperatura de tota la finca, fent passar per sota l’aigua calenta. Aquest sistema està muntat en les dues granges. L’ús del pèl·let ens fa estalviar un 50% comparat amb l’ús del gasoil.

Abans del pèl·let fèiem servir pinyol d’oliva que rendia més però ens generava més residu i embrutava més. Intentem ser sostenibles!

 

 

KB: Amb quines dificultats es troba el sector porcí actualment?

J.S.: El principal problema del sector són els purins, i les ejeccions. Hem de ser molt eficients i gestionar-ho molt bé. Tenim molta pressió des de l’administració per mantenir la sostenibilitat mediambiental. Hem de ser eficients en tots els camps, amb ejeccions, amb tema produccions….

Una altra problemàtica, són els canvis de polítiques i reals decrets. Per exemple, cap al 2006, els governs europeus van donar suport al sector i la seva sostenibilitat ajudant-nos a implantar energies renovables (solar i eòlica). Aquí a Espanya cap al 2010 se’ns prometen unes quotes de producció i posteriorment se’ns van retallar les quotes fixades inicialment. En aquesta finca vam fer una inversió molt gran en la planta fotovoltaica amb més de 100 kW. Se’ns va prometre una ajuda, però després no va ser l’import que ens havien dit inicialment. Aquesta diferència s’ha hagut de refinançar.

Al sector ramader ens culpabilitzen de contaminar amb nitrats les aigües subterrànies, però per altra banda fas inversions per millorar la sostenibilitat per produir una energia neta i també et castiguen.

Un altre problema, no només del sector porcí, és el canvi climàtic. Des de fa 1 any i mig no és tan evident, però anys enrera hem passat èpoques que feia bastanta por perquè ens quedàvem sense aigua. En la nostra zona hi ha molt consum d’aigua, hi ha indústries molt potents, i el subsòl de les aigües està escurat.

En aquesta finca tenim l’avantatja que per sota passen les aigües potables del poble que s’abasteixen del riu. Així que en cas de necessitat canvies l’aixeta i no hi ha problema. L’altra finca, que queda una mica més amunt, funciona amb aigua de pous que ve del Pirineu. Hi ha hagut èpoques amb molta dificultat per nosaltres i per als veïns amb alzines també; es van morir totes.

Aquest any han hagut moltes pluges. Quan plou tant, també és un problema per treballar els camps i les terres. Penseu que no es pot sembrar en moll. Així que, quan hi ha moltes pluges tothom espera a sembrar, quan el temps sigui propici.

L.M.: Aquest any tothom ha esperat a començar aquestes feines, tothom les ha iniciat alhora, s’han fet a correcuita i moltes màquines s’han espatllat; els tallers de reparació s’han col·lapsat i no han pogut atendre a tots els clients amb la rapidesa que s’ha necessitat. Osona és una comarca molt industrial i molt ramadera.

 

KB: És un sector on cada vegada hi ha més regulació en matèria de benestar animal, salut, medi ambient. Com us afecten aquests canvis en les normatives?

J.S.: Ara, per exemple, s’han de complir amb les noves regulacions per al benestar animal. Podem tenir les paridores engabiades fins als 35 dies que es fan les ecografies. Després s’ha regulat que han de poder sortir a l’aire lliure, s’ha fixat uns metres quadrats mínims per llei.

Resulta que si nosaltres les barregem amb 10 altres mares, hi ha unes jerarquies que els hi genera molt d’estrès i això fa que hi hagi molta pèrdua embrionària. Per aquest motiu es fan unes naus que permeten tenir les truges en gàbies amb la possibilitat d’obrir les portes que donen als patis posteriors. Normalment, la mare prefereix estar sola i tranquil·la a la gàbia, encara que els hi deixis la porta oberta.

Des de l’administració europea ens collen molt amb el tema dels residus medicamentosos. No ens permeten posar medicació indiscriminada i aleatòria als pinsos. Això ens fa fer un esforç extraordinari per treballar les aigües, sedimentant-les… una sèrie de procediments per poder disminuir el volum d’antibiòtic que pren l’animal.

Tot això no és fàcil, estem en una fase d’adaptació a tota aquesta regulació. Penseu que, per exemple, si es retira una amoxicil·lina del pinso, automàticament hi ha unes patologies que emergeixen, com poden ser les meningitis, diarrees inespecífiques… molts tipus de malalties que aquells medicaments t’ajudaven en les fases inicials del garrí.

Dels 6 quilos que surt de la mare fins als 20 que estan als desmamadors. Dels desmamadors passen als engreixos i després hi ha uns protocols, on es gasten molts diners en unes vacunes per mantenir la salut del porc. Si es manté la salut del porc, et surten unes dades tècniques amb un de conversió per tal que sigui viable. Perquè al final és un negoci, ha de ser econòmicament viable.

Hi ha també les ADS (Agrupacions de Defensa Sanitària), aquí i a Lleida, que ens obliguen a ficar vallats perimetrals i vestuaris amb zona neta i zona bruta. Estem molt afectats per l’Europa del nord del virus de la pesta porcina, que es mou a través dels porcs senglars. Si tot això entra a les cadenes de producció del porc blanc, automàticament seria un caos on s’haurien de sacrificar explotacions senceres. Per això s’exigeix tant en l’àmbit sanitari. Quan entra un focus de PPC (pesta porcina clàssica), a 5 km a la rodona d’on ha sortit el focus s’ha de sacrificar tot el bestiar. Això ja va passar a la comarca fa uns 15 anys.

Ha entrat una normativa que encara no hem aplicat, ens diu que no podem aplicar del purí en vano, com hem fet nosaltres fins ara. Ara ens obliguen a anar amb mànega per tal de no tirar tant amoníac a l’atmosfera. Nosaltres treballem amb 2 cisternes de 18 metres cúbics cada cop que anem a aplicar. El nostre taller ens està fent un sistema per complir aquesta normativa. Són inversions d’uns 6.000 euros a cada màquina. I tenim un termini d’1 any i mig per ficar-ho en funcionament.

 

 

KB: Alguna recomanació per a nous empresaris que els agradaria iniciar el seu projecte empresarial en aquest sector?

J.S.: Per un empresari, entrar en aquest sector és molt difícil: començar de nou, aconseguir una llicència d’activitat… O et ve de família i ja fa anys que hi ets, o és gairebé impossible.

Està molt restringit, ja no donen llicència d’activitats. Hi ha molta regulació per controlar tot el tema de les ejeccions. Hauria de ser algú que comprés granges fetes; aquí o a Lleida està tot molt vetat. Hauria de saltar cap a l’Aragó.

És una activitat molt lligada al territori i des de l’administració el que es vol és que es compleixin les normatives i el nombre de granges per distància. És un tema de terreny.

Si algú es volgués fer una granja de 2.000 truges hauria de trobar un terreny lliure de 100 hectàrees. On el trobes? Les hectàrees són les que són. Per la nostra activitat, el terreny és el nostre oxigen.

 

KB: Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la vostra experiència i coneixements!!

 

Crèdit fotos: Koalaboox & Granja Sala