menu

create account login

“M’agrada fer teatre, crear atmosferes i transformar mobles. D’aquí ve el meu nom, La Onirica.”

Avui viatgem fins a Sant Cugat del Vallès a Barcelona per conèixer a Mar Ceferino, emprenedora i propietària de l’espai La Onirica.

Koalaboox: Primer de tot agrair-te que ens dediquessis el teu temps per deixar-nos fotografiar l’espai La Onirica. En les fotografies queda ben clar que el disseny d’interiors i la restauració de mobiliari t’acompanyen des de fa temps. Ens pots explicar sobre els inicis?

Mar Ceferino: Jo vaig fer Belles Arts i em vaig especialitzar amb restauració de pintura antiga. Sortint de la carrera vaig fer un curs d’adaptació pedagògica i vaig començar a fer classes de plàstica. Vaig veure que no era lo meu. Tot seguit vaig entrar a treballar al Museu Picasso muntant exposicions i restaurant pintura, era molt lent, i jo sóc molt dinàmica i nerviosa. Així que finalment vaig aterrar aquí, a mi sempre m’havia agradat l’interiorisme. Vaig començar a restaurar un baül, una caseta… vaig passar a un local més gran… despès un altre… fins que vaig arribar aquí!

A mi no m’agrada tant la restauració de pintura, he vist que el que m’agrada és treballar sobre el moble, aplicant els coneixements de pintura, i la meva sensibilitat amb els colors.

 

 

KB: Consideres que estàs vivint el teu somni emprenedor?

M.C: Sí! Jo vaig començar en un lloc molt petitet, vaig fer el pas cap a una botiga una mica més gran. El meu somni era aquest, crear espais, no només restaurar com un taller, sinó tenir un espai més abocat a l’interiorisme on poder crear atmosferes. En aquest espai on estic ara sí que ho puc fer.

Crec que he tocat sostre professionalment! Tot just fa dos mesos que m´he instal·lat en aquest nou local. Crec que aquí no em faltarà espai; 120 m2 és suficient. Aquí em puc muntar el meu taller i tenir la resta d’espai per crear atmosferes.

 

 

Jo mai he volgut dedicar-me a l’interiorisme de cases. M’agrada el món de la restauració, anar a comprar, a França, a París… tornar amb el producte, restaurar-lo i vendre’l. M’agrada molt estar de cara al públic i l’entorn on estic ubicada és perfecte.

Estic al Mercantic de Sant Cugat. Un entorn on s’ajunten una sèrie de característiques que funcionen per al meu projecte. És un lloc molt especial, és únic! Molt alternatiu! Hi ha oferta de comerciants, concerts, hostaleria, flors… trobes gent molt pintoresca. M’agrada molt estar aquí. M’agrada el teatre que tinc jo, que forma part del teatre Mercantic.

Aquí tens un horari molt lliure. Els caps de setmana són els dies forts, i la resta de dies et pots organitzar com vulguis. Jo sóc de mentalitat emprenedora. Sóc molt “mandona” i m’agrada manar! No m’agrada estar tancada amb un horari poc flexible. M’agrada ser lliure i ficar-me els meus horaris, encara que després treballi més que ningú… però haig de tenir la sensació que jo ho decideixo.

Quan hi vaig arribar, fa uns 10 anys, Mercantic era molt més decadent. Vaig començar fent moble pintat, vaig ser una de les primeres a introduir aquest producte aquí. Després vaig muntar una escola, però em vaig acabar cremant i vaig continuar fent restauració.

Ara ha canviat l’enfocament, hi ha hagut una evolució. Abans venien més comerciants, el públic era més del sector. Ara està molt de moda i arriben bloguers a fer-se fotos, famílies, més públic general. Ha canviat molt el tipus de públic i l’oferta s’ha anat adaptant. Hi ha molt ofici, molt artesà: un ferrer, unes noies que fan vitralls… comerciants que jo trobo que són únics.

 

 

KB: Quines són les teves expectatives de futur? Cap a on vols conduir el teu projecte?

M.C.: Jo ara estic tot just iniciant el projecte La Onirica en aquest nou espai. Fa 2 mesos que he obert, i estic una mica nerviosa… Ara és en un moment d’invertir. Tot el que guanyo ho reinverteixo. Vull arribar al punt de veure com dóna els seus fruits. Crec molt en mi, sé que mai em faltarà feina i estic apostant fort pel meu projecte. A més d’això, perquè funcioni, s’han de donar altres factors, com estar en el lloc adequat, que hi hagi un moment social propici… si se m’ajunta tot això, jo estaré encantada.

 

KB: Que és el que més t’agrada de la teva professió?

M.C.: A mi m’agrada fer teatre, crear atmosferes i transformar mobles. Per això el meu nom, La Onirica, adjectiu relacionat amb el món dels somnis, de la imaginació… és la meva aposta en estat més pur. He marcat un estil. La gent que ve a mi ja el coneix. Pintura original, una mica decadent, molt rústic. Estic apostant per això.

La restauració per encàrrec no m’agradava tant, i ara estic tornant a fer-ho perquè és una font d’ingressos que m’anava molt bé. M’agrada transformar peces d’acord amb el meu estil. Però el que més m’agrada del món és anar a comprar, agafar la furgo i anar a l’aventura. Vaig molt a França, on trobo les peces necessàries per crear el meu estil. M’agrada més anar a comprar que vendre!

 

 

KB: T’has plantejat fer un pas cap a l’entorn digital?

M.C.:  Jo sóc molt analògica, una no pot ser artista, artesana i dominar el món digital. No tinc pàgina web. Jo treballo molt amb Instagram, és gratuït i molt dinàmic, m’agrada molt. A més a més es ven. A mi em funciona. El meu perfil és @la_onirica .

 

KB: Quins són els principals maldecaps que et dóna el teu projecte? Com es podria millorar?

M.C.: Lls números. A mi m’agrada més comprar que vendre. Anar a França amb la “furgo”, l’autopista, l’hotel, trobar-me amb els comerciants amb qui ja ens coneixem, anar a les fires, trobar un munt de peces del meu estil… I tornar amb la “furgo” carregada.

 

KB: Els hi agafes afecte als mobles? Et fa pena despendre’t d’ells quan els vens?

M.C.: 2 setmanes! Els porto aquí, els contextualitzo, els poso, creo l’espai, i m’encanta… però a cap de dues setmanes ja els vull vendre per tornar a comprar peces noves. El que més m’agrada del món és anar a comprar, i després la venda t’agrada perquè han de sortir els números, evidentment.

No tinc molt aferrament a les coses, sóc lliure, no m’enganxo ni a les cases on visc, ni als objectes, ni a les botigues.

 

KB: Has necessitat algun ajut econòmic / finançament per dur a terme la teva emprenedoria?

M.C.: Si, clar. Tenia la botiga petita i m’anava molt bé, em donava un bon sou i podria haver continuat allà perfectament. Però sóc així, necessito canya! Busco motivació, reptes i si no tinc problemes, me’ls busco…ha ha ha! Així que aquí estic, en aquest nou espai que és el meu nou repte.

 

KB: Alguna anècdota a destacar?

M.C.: Sempre que compro dic que ho portaré a casa, però això no passa mai. “En casa de herrero, cuchillo de palo”… no tinc ni cadires!

 

KB: Per finalitzar, podries anomenar-nos algun aprenentatge / consell que hagis adquirit al llarg de la teva carrera professional?

M.C.: Jo sempre els hi dic a les meves filles que un ha de fer el que li agrada. No hi ha millor qualitat de vida que dedicar-se al que a un li agrada. Aconsellaria tenir una bona base. Pots arribar de nou a un sector, però s’ha de tenir una bona base. Jo, per exemple, perquè sóc tan bona amb els acabats? Perquè he fet restauració de pintura antiga i els colors ho tinc innat amb mi. Jo vaig fer restauració de pintura i he acabat amb la restauració de mobles i interiorisme. Després la vida et porta a on t’hagi de portar. Un ha de fer el que li agrada però amb una bona preparació.

 

KB: Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva experiència!!

 

Crèdit fotos: Koalaboox & La Onirica